Dijous 6 de juny de 2013
Tornem a ser on érem fa quinze dies. Les meves plaquetes han
tornat a pujar una miqueta, però molt poc. Estan molt baixetes però ja no han
tornat a fer aquella davallada tan
forta de la setmana passada. Ara estan al voltant de les 30000 quan el mínim
que hauríem d’estar és als voltants dels 150000!!! Encara em falta molt per
arribar a aquests mínims però… temps al temps!!!
Els meus leucos i defenses també estan encara molt baixets.
Però és que aquell xaropet nou encara no em fa efecte. Fins d’aquí a una
setmana no començarem a veure si m’ajuda a recuperar-me. Com que si tinc alguna
davallada important pot ser greu, em volen controlar més sovint. És per això
que ara ens fan anar a l’hospital un parell de dies a la setmana. Bufff! I és
que es fa tan pesats els dies que hi anem…
Avui us vull explicar com passem les estones llargues quan
ens toca anar a l’hospital. Marxem molt i molt d’hora de casa. La majoria de dies els
papes m’han de despertar i tot, cosa estranya amb mi. Justament quan agafo el
son del matí em fan llevar. Arribem a l’hospital als voltants de dos quarts de
nou i ens esperem que ens cridin per fer l’analítica. Un cop a dins jo ja entro
ensenyant-los el dit que vull que em punxin per treure’m sang. No us penseu,
ara ja porto uns dies que, tot i la punxada, no ploro gens. Això sí, sempre a
la falda de la mama i mentre em treuen la sang la mama em canta, m’explica un
conte, mirem “ossitos”… però últimament m’hi fixo molt com ho fan les
infermeres perquè després, un cop arribo a casa, sóc jo qui ho fa a les nines i
al MIC. Després de l’anaítica les infermeres em donen una tireta molt xula del
Mickey però, com que és tan gran i els meus ditets són tan xics, doncs me la posen
com a braçalet.
Un cop han acabat ens queden un mínim de 3 o 4 hores per
esperar-nos. Primer han de sortir els resultats de les analítiques i ens hem
d’esperar per la visita. Ah! Això si no hi ha res extra com passar plaquetes,
sang… llavors sí que es fa llarg el dia…
Per passar les hores amb els papes anem passejant cap a la
casa dels Xuklis. Allà em poden treure una estoneta la mascareta i així puc
respirar millor. Esmorzem, llegim contes i em deixen jugar una estoneta amb l’ipad.
I és que el papa m’hi va posar uns jocs molt xulos dels animals i estic
aprenent moltes coses. Ah! I menjo un petit “caprici” que m’agrada molt. He
descobert els Mikados de xocolata !!!! Els dies que ens toca hospital… els
papes me’n donen un parell!! Uhmm que en són de bons…
Cap al migdia anem altre cop tot passejant cap a l’hospital.
Si tinc una mica de sort faig una dormideta al cotxet. Així em passa més de pressa l’estona. I
si no… doncs m’agobio molt perquè és molta estona que m’he d’esperar amb la
mascareta i com que encara no hi ha hagut cap senyor ni cap senyora que s’hagi
inventat mascaretes per nens petits…
Quan ens criden em visiten. Primer de tot em posen a sobre
una mena de canoa que m’agrada molt. Allà em diuen quan peso i aprofiten que
estic tranquil.la sobre la bàscula per escoltar-me i parlar amb els papes.
Després ve quan no m’agrada perquè m’estiren i em comencen a
tocar la panxa, mirar la boca… fins que em poso a plorar.
I si tot va bé…. Cap a casa a menjar els macarrons que em fa
la mama i tan m’agraden. I si no… cap a l’hospital de dia per fer tractament,
passar plaquetes…. I això vol dir punxar-me al pit i menjar “potito” i arribar
molt tard a casa!!!! Això ja no m’agrada tant…
Bufff! A veure si aviat s’acaba tot això i podem reposar
d’hospitals… De moment, però, dimarts hi tornem a veure què tal estic i a veure
si començo a remuntar i em poden baixar una mica la cortisona.
Aquesta setmana he tingut un munt de visites. M’ha vingut a
veure el Pau Alexandre i els seus papes. EL Pau em va cantar una cançó i em va
ensenyar un llibre de dinosaures!! És tan gran en Pau…
També em va venir a veure la meva tieta Montserrat i la
tieta Rosa que em va portar un munt de coses de la meva cosineta Xènia.
I la Vinyet i el Pau amb les seves mames!!! Apa que no en
són d’espavilats aquests nens… Vam pasar una bona tarda. Aix… Ja tinc ganes de
poder sortir a jugar amb nens…
I per avui res més.
Us envio una petarrufa a tots els que penseu en mi i una altra pel meu
amic Max.
Abril
Això vol dir que dijous altre cop a l’hospital!! Tan bé que
s’està a casa…. I és que aquests dies tinc una feinada…. En Quim i en Llibert
dos nens molt i molt macos i que pensen molt en mi, m’han fet arribar un regal
que… ufff! Em sembla que és la millor joguina que m’han regalat!! Una cuineta
de sobretaula!!! Veiguéssiu quins tiberis que preparo als pares i al MIC… que
si peixet, que si macarrons amb pastanaga… ah!! I no em descuido res perquè
fins i tot i poso oli i sal!! Em sembla que és la joguineta que més hores m’hi
he passat jugant… Els papes em diuen que potser seré cuinera i tot!! Gràcies
Quim! Gràcies Llibert!!
Ah! Però sabeu què? Us he d’explicar una cosa molt
important! Diumenge va fer 200 dies del transplantament! 200 dies!!! I amb els
papes ho vam celebrar d’allò més bé. Vam sopar tots tres per primera vegada al
jardí de casa. Vam posar tot d’espelmetes perquè els mosquits no s’acostessin i
em piquessin i vam menjar un pastís on hi havia unes espelmes que les vaig
bufar. Bé, els papes em van haver d’ajudar perquè jo això de bufar… S’hi estava
tan bé… Era tan maco… fins i tot
la lluna ens va venir a veure!!! Als papes se’ls veia realment contents. Poder
estar tots tres a casa fent una celebració tan important com aquesta… 
.JPG)