Que injusta que és la vida. Tan sols tinc 19 mesos acabats de fer. I no paro d'estar malament. I ahir i avui... Un altre espant. Si, si, i dels grossos. Jo quan m'hi poso no ho faig per poc.
Ahir control rutinari. la sorpresa va ser que els meus leucos van pujar força. Les plaquetes no. Aquestes sempre estan al voltant dels 30000.
Recordeu que us vaig dir que últimament feia molt soroll a la nit? Doncs aquest també ha aparegut una mica de dia. A més a més, em cansava molt, no tenia ganes ni de jugar, ni de caminar.... I tornava a tenir una mamitis extrema.
Aquest dimarts a la visita els papes li van explicar a la doctora de bata blanca i, quan va sentir el soroll que feia, va dir que em volia fer fotos. I apa! Que si radiografies, que si un TAC... Total, que quan em van tenir mig marejada, doncs em van dir que al tac es veia que a sota les cordes vocals tenia una inflamació molt gran i que havien de fer una cosa urgent. En principi ingressats a planta però després van creure oportú portar-me a la UCI. I ja em teniu a mi esverada i plorant que no volia tornar a passar-me setmanes i setmanes a l'hospital i als papes preocupadíssims. I més després d'aquest matí quan, després d'inflar-me a cortisona i oxigen tota la nit han vist que la cosa no havia millorat i han decidit intervenir-me d'urgència.
Aquesta operació era de risc ja que s'han reunit un munt de metges per veure com enfocar el tema. Primer de tot per si era possible intubar-me perquè al tac es veia un forat tan petit... I després fer-me una traqueostomia perquè la meva respiració millorés considerablement. També han tret mostra d'aquest teixit que no em deixa respirar bé per analitzar si és bo o és dolent.
Ja us podeu imaginar com estan els papes... I és que les meves doctores no saben pas el què. Mai havien vist una cosa així. I jo em pregunto... M'havia de passar a mi això? No n'he tingut prou ja? Tan petita i Déu ni do, no?
Ara aquestes hores que vénen són plenes de por, nervis, incertesa, impotència.... Primer cal veure què és i després com afrontar-ho.... Amb lo bé que jo estava a casa.. Jugant amb les meves noves nines negretes que em va regalar la mare de l'Aleix, l'Ester, i després amb el meu nou joc d'encaixos del Ferran i la Virgínia... I ara aquí al llit, estirada, lligada perquè no em toqui aquest aparell que m'han posat al coll...
Però aquí a la UCI estic molt ben acompanyada, no us penseu. Sempre amb el meu amic Mic i la nina petita negreta que, per cert, encara li he de posar nom.
I res més. A passar les hores aquí entre màquines pitant, punxades, xaropets, mascaretes.... I esperant amb nervis els resultats de demà.
Una petarrufa per a tots i, especialment, per a l'Oriol i la Tina.
Abril
