Dia +305

29 de setembre de 2013

Dia de celebracions.

Avui ha estat un dia un xic especial. Un dia en que, els tres sols, a casona, hem fet una bona celebració.

De fet, a casa, últimament celebrem totes les petites coses. Després de tot el que hem viscut els tres junts els darrers 21 mesos, hem après a disfrutar de cada bon moment. Del dia a dia i celebrar les petites coses que, segurament , si no haguéssim passat per tot aquest martiri, ni tan sols ens passaria pel cap celebrar.

Petites coses com tornar a dormir els tres a casa, celebrar que les meves analítiques estan estables, que ens dónen una setmana de festa d’hospital…
Quan has passat per una situació tan difícil com la que hem passat nosaltres et fa veure les coses tan diferent…

Però la celebració d’avui ha estat molt més que tot això. M’han portat un pastís i tot i he hagut de bufar un munt de vegades les espelmes. I… els tres junts hem pensat un desig. Encara que no ens l’haguem dit… em sembla que els tres hem coincidit.

I és que avui fa justament deu mesos que vaig començar la meva segona vida. deu mesos llargs, durs i difícils que, amb l’ajuda dels papes, avis i tiets, he tirat endavant força bé. Deu mesos que una senyora americana, el meu àngel de la guarda, al qual sempre estarem agraits, de manera desinteresada, em va regalar la vida.
També hem celebrat que dimecres passat vaig fer 300 dies del transplantament. Ara cada dia que passa ja és un gran pas. 300 dies ja és un molt bon número!!

I res més, a esperar una nova celebració que això de fer xin xin amb les copes i bufar espelmes a mi m’agrada molt. Ah!! I provar una mica de xocolata del pastís… uhmmm… ni us ho explico!!!

I avui una petarrufa molt especial per al meu besavi Miquel i per als meus cosinets Miquels i Gabriel.


Abril

Dia + 303

27 de setembre de 2013

Ahir vaig tornar a l’hospital. Ens hi vam passar tot el matí, com sempre, però el més important és que a dormir ja érem els tres a casa.

Com cada vegada, primer em van fer la punxadeta al dit per a fer-me l’analítica. Bufff! Ens vam
haver d’esperar tanta estona… jo, mentrestant, vaig jugar a metges a la sala de jocs. Vaig curar a tres nines que, pobres, feien una mala cara…

Després de l’analítica vam anar a esmorzar i ens vam haver de tornar a esperar molta estona per la visita. Quan vaig entrar, vaig tornar a fer una bona llengota a la meva doctora. Aquesta vegada, però, no me la va tocar. Es veu que en els cultius que em va fer dilluns no ha sortit res, però la meva llaga és enorme. M’ocupa tota la punta de la llengua!! Segurament és una mena de fong que, gràcies als antibiòtics que prenc l’estic posant força a ratlla… La sorpresa va ser quan la doctora ens va dir que les meves analítiques s’havien mantingut des del dilluns. Que els leucos i l’hemoglobina es mantinguin, ja ho sabíem dels últims dies, però les plaquetes, que sempre em baixen… doncs aquesta vegada s’havien mantingut. Potser les meves analítiques volen fer un tomb i estabilitzar-se d’una vegada!!! Ja tocaria!!! I, si no hi ha res de nou, fins dijous no hi he de tornar! Ah!! I una altra bona notícia!! M’han tornat a baixar una mica la cortisona!!!

Doncs res més, una setmana sencera per jugar, moure’m i fer exercici, que diuen els papes que no paro quieta aquests últims dies. No volien això? Així, i amb l’ajuda de la Gemma, aviat se’m posaran les cames fortes i caminaré altra vegada.

Una petarrufa,


Abril

Dia +299

24 de setembre de 2013

Mecatxis… m’havien dit que tindria deu dies de festa sense anar a l’hospital i ahir… apa!! Els papes ja m’hi van tornar a portar.  

És que feia dies que tenia una llaga a la punta de la llengua. I Aquesta es va anar fent gran, gran… fins que ahir era tan grossa que m’ocupava quasi tota la punta de la llengua. Els papes diuen que fan tan mal les llagues petites a la boca, i aquesta és tan gran… Diuen que sóc una nena molt soferta. No sé pas què volen dir amb això… 

Els papes van trucar a l’hospital i, per quedar-se més tranquils, vam baixar a fer-me una analítica i una llengota a la doctora . I després em diran que quan sigui gran no es poden fer llengotes a la gent!!! Quan li vaig treure la llengua a la doctora ella va aprofitar per fregar-me la llagueta amb dos bastonets. Així veuran si surt algun virus, fong… esperem que no surti res… Ja n’hi ha prou, no trobeu? Però ara, a més a més dels meus 13 xaropets, m’he endut una crema per la llagueta que em fa venir uns fàstigs…

Així doncs, ahir ens vam passar tot el matí a l’hospital. 

Sort que a la sala de jocs vaig tenir temps de fer un bon caldo a la cuineta nova que uns papes han regalat a l’hospital perquè els nens malalts ens passi l’estona més ràpid…

Bé, i res més. 

Dijous hi hem de tornar. Però almenys a dormir som els tres a casa, que això ja és molt!! 

Ah! I sabeu què? Aquesta tarda vindrà la Gemma. Una físio que ve a casa a jugar amb mi perquè les meves cames es facin ben fortes. Em sembla que ens entendrem molt bé amb ella… 
I avui… Una forta petarrufa pel meu amic Max que comença una nova etapa molt i molt dura, per a la tieta Marta que necessita molta força i sort per a fer una prova molt i molt important amb la seva flauta i una altra per a l’Eva, la mama de la Berta i l’Anna.

Abril

Dia +294

18 de setembre de 2013


Ahir va ser un dia gens agradable per mi. Només entrar a l’hospital, el meu ditet ja anava de bòlit dient que no. Com que no em feien cas, em vaig haver de posar a plorar. Tot i així, no va servir de res. Cada vegada ens apropàvem més a l’hospital de dia. Jo estava nerviosa i, per distreure’m l’estonada que ens vam haver d’esperar, els papes no van parar de passejar-me amunt i avall.

Quan finalment ens van cridar no van parar de fer-me coses. I jo, escarmentada per tot el que em van fer al llarg de la meva última hospitalització, plorava cada vegada que s’acostava una infermera o doctor/a. Primer punxada al port-a-cath, analítica i plaquetes. Un cop aquestes van haver passat, s’obre la porta i ja veig el meu otorrino amb la seva maleta. Aix… aquella maleta no m’agrada gens... Ja la recordava de l’altra vegada. La va obrir i va treure un munt de tubs amb una llumeta… i sabeu què? Doncs que em va passar un d’aquells tubets amb llum pel nas!!! El papa ajudava el doctor a gravar tot allò que es veia per aquella llumeta. Sort en vaig tenir de la mama que m’aguantava a la seva falda mentre em feien la prova…

Quan el doctor va acabar ens va dir que, tot i tenir menys pas d’aire degut a la paràlisi de la corda vocal, creia que tenia suficient pas per a respirar. Tot i així el mes vinent em vol tornar veure i, segurament, em voldrà fer una prova a quiròfan per tal de veure-ho tot de manera més precisa.

Després vaig anar a vistar-me amb les hematòlogues. Les meves anaítiques tornaven a ser força bones.
Els meus leucos i la meva hemoglobina s’havien mantingut i les plaquetes havien baixat, però molt poquet. A més a més, em van baixar una mica la cortisona. A veure si em començo a desinflar…


Però quan vaig arribar a casa vaig tenir la meva recompensa. Un bon plat de sopa de fideuets de la mama que encara és més bona que la de l’hospital!

I ara… deu dies de festa!!! Sense anar a l’hospital! Deu dies sensers per a jugar a casa. Sense punxades, ni bates blanques. Això sí, amb les cures diàries del coll, els meus exercicis de braços i cames i els meus 13 xaropets. Però què és això comparat amb tot el que he passat?

Una petarrufa,

Abril