Dia +359

2 de març de 2014

Quins dies tan divertits!! I sense hospitals!!!
Aquests dies hem fet coses diferents i, la veritat, és que m’han agradat molt. Tot i que jo no he sortit de casa no me n’he perdut ni una festa. Ho hem celebrat tot.

Vam començar celebrant el dijous llarder com Déu mana. Vam fer el pa amb tomàquet i vam menjar la truita i la botifarra d’ou!! Això sí, ben calentets a casona, que amb el fred que feia…

I ahir… semblava que els de casa meva s’haguessin tornat bojos!! Només llevar-me de la migdiada el pare i la mare em van venir a buscar cantant i ben disfressats i, de seguida, em va posar la disfressa de marieta de l’ull viu que m’havia fet la meva àvia.

Ostres… i al cap d’una estoneta arribaven avis i tiets tots ben disfressats. Quina gresca que vam fer!! Al començament no em feia massa gràcia. És clar, jo no ho havia viscut mai tot això. L’any passat no em trobava massa bé i els papes no estaven per disfresses. Però aquest any vam fer una bona festa! Tot i que jo no pogués sortir, la festa ens la vam muntar a casa.
Fins i tot la meva tieta de lluny no s’ho va voler perdre i, darrere l’ordinador, també anava ben disfressada!!! Ulleres, barrets, màscares, música… i com m’agrada la gresca….
Això sí, al vespre en un tres i no res em vaig quedar adormida. Estava rendida.

I per la resta… continuo força bé. Ara bé, la baixada de cortisona ja comença a fer de les seves. M’ha sortit una granisa a la cara, tinc moltes picors, he perdut la gana… però bé, mentres no passi d’aquí ja anem bé. Com diu la meva doctora, tot això ja ho posa al manual. Si és així… endavant! Només espero que no em tornin els mals a la boca. Ho vaig passar tan malament…

Ah! i una novetat!!! I molt important!!!! Després de més de dos anys ja dormo unes hores seguides!!! És que fins ara dormia tan malament… tirades de dues hores com a molt! A veure si de mica en mica tot es va posant a lloc…. Que ja treu el cap la primavera i tinc moltes ganes de fer petites sortides i veure món!!!

I res més, ara a esperar dijous a veure com estan les meves analítiques! I avui una petarrufa molt especial a tots els companys de feina de la mama que tan pensen en nosaltres. Per una estoneta van fer sentir la mama molt feliç i afortunada.


Abril

Dia +450

21 de febrer de 2014

Ahir al matí els papes em van haver de despertar, cosa estranya en mi, perquè tocava anar a l’hospital. Quan em van dir a on anàvem jo ja els ensenyava el dit que li donaria a la infermera per a fer l’analítica.

Un cop em van fer la punxada al dit, la sang costava una miqueta de sortir i la infermera vinga apretar, vinga apretar… i la mama ben contenta!! És que això podia ser un bon senyal. Podria ser que les meves plaquetes haguessin remuntat!!
Després d’esperar-nos un munt d’hores a l’hospital amb aquella mascareta que em fa respirar tan malament, la doctora ens va visitar. Va veure que les meves cuixetes ja hi començava a haver “xixa” i que havia guanyat pes. I… la bona notícia va ser que les analítiques, tot i haver rebaixat la cortisona ara feia 15 dies, havien remuntat. Fins i tot les plaquetes estaven força bé. Ah! I una altra cosa important, que aquests últims dies amb menys cortisona també m’he continuat trobant bé i sense pupes a la boca!!

Ara bé, els papes van comentar a la doctora que m’estan caient molt els cabells i que tinc unes clapes que Déu n’hi do!! I sabeu què ens va dir? Doncs que era el punyetero “EICH” que em torna a tocar els nassos. Es veu que ara és un EICH crònic que, enre altres coses, m’afebleix els cabells i que durant una temporada em farà la guitza. Mentres no em tornin els mals a la boca ni em faci baixar les analítiques…. ara que ja em deixen menjar pa amb tomàquet!!! Ahh! i m’ho descuidava! M’han rebaixat més la cortisona! Provarem de prendre’n dia sí i dia no i a veure com va. I si així em desinflo una miqueta… doncs sempre respiraré millor! I si surten pupes… doncs tornarem a pujar la dosis!
I per la resta… encara esperant que em cridin per entrar a quiròfan perquè em treguin el port-a-cath infectat i em mirin el coll per veure si tinc prou espai per a respirar. És que els sorollets a la nit són força escandalosos encara…

I pel que fa les meves hores a casa… és que no paro! Fins i tot em fan mal les cames de tant seure i aixecar-me!! Ah! i aquests dies m’he passat moltes estones pintant amb pintures. I perquè em relaxi i pugui respirar més tranquil.lament amb la mama hem fet sessions de massatges… uix com m’agrada això de posar música, treure’m la samarreta i que em facin massatges. Em relaxo tant…

I per avui res més. Ara ja tinc feina a preparar la nostra festa de carnestoltes!! Què us pensàveu? Jo encara que no pugui sortir de casa també tindré la meva festa de carnestoltes!!

Una petarrufa,

Abril

Dia +437

 8 de febrer de 2014

Després d’estar quinze dies a casa sense veure bates blanques ahir va tocar anar a l’hospital i per partida doble. Quin matí que vaig passar…

Els papes aquests últims quinze dies cada dia han estat una mica més nerviosos. Els meus sorolls a la nit han augmentat molt. Semblava que no pogués respirar i que m’havia d’ofegar. Tenien por que em passés el mateix que a l’estiu. És per això que van posar-se en contacte amb la meva doctora perquè programés una visita d’urgència al meu otorrino. I així va ser. Ahir analítica, fibroscòpia de l’otorrino i visita amb la meva doctora.
L’otorrino em va passar aquell tubet pel nas i no em va agradar gens. De fet, ho vaig passar molt malament. Tot i així, les imatges no es van veure massa clares i va decidir que m’ho miraria un dia tranquil.lament a quiròfan amb un altre d’aquests aparells que et posen per la boca. Com que igualment hi he d’anar perquè em treguin el port-a-cath que el tinc amb bitxets… doncs un cop adormida aprofitaran i m’ho faran tot.

Mentrestant les meves analítiques estan força bé. Després de pensar-s’ho força, la meva doctora ha decidit provar de baixar una miqueta la cortisona. Aquestes dues últimes setmanes m’he inflat molt. Torno a tenir un pap…. I això podria ser part de la causa d’aquests sorolls al respirar… Ho provem i a veure si el famós EICH no em fa sortir aquelles pupes a la boca… i, mentrestant, em torno a desinflar… I si l’EICH es torna a despertar…. Doncs tornarem a pujar una mica més aquesta maleïda cortisona!!!

A part de tot això jo no paro. Estic recuperant el temps perdut. Faig coses que havia de fer fa mesos i que, degut a la medicació i que no em trobava bé, no podia fer. A part de parlar, he anat molt de pressa en caminar. De fet no vull que m’agafin en cap moment. He passat de fer els primers passos a gairebé córrer. I és clar, això ha fet que m’endugués alguna patacada. Però bé, això ja forma part de l’aprenentatge de caminar, no? però en el meu cas els papes estan més preocupats perquè un cop gaire fort amb plaquetes baixes… podria ser molt perillós!
I no us dic el que arribo a cuinar a la meva cuina!! Ara fins i tot m’he aficionat al sushi!! Mira que costa això d’agafar l’arròs i el peix amb els palets… però hi tinc una paciència que segur que ben aviat ho faré millor que la mama!!!

I avui una petarrufa molt forta als papes del Max perquè des d’avui al cel hi brillarà una bonica estrella més, i aquesta molt especial per a mi. T’estimo Max. Que descansis en pau.

Abril

Dia + 422

24 de gener de 2013

Després de quinze dies a casa ahir vam tornar a l’hospital.

Les meves analítiques estaven força bé tot i que les plaquetes els costen espavilar. Encara han seguit baixant una mica pequè torna a sortir el punyetero EICH. Tenia l’esperança que em baixarien la cortisona però encara ens hem d’esperar quinze dies, com a mínim. Les meves doctores tenen por que si tornen a baixar la cortisona ràpid em tornin a sortir aquelles pupes a la boca que tant i tant em van fer patir. Sabeu que fins i tot m’ha quedat una gran marca a la llengua en un dels llocs on hi tenia una d’aquelles súper llagues? Així doncs, mentrestant, jo infladeta de la cara i altra vegada fent sorollets a la nit que posen tan nerviosos als papes i els fa venir al cap els dos punyeteros mesos de l’estiu a l’hospital… esperem que al desinflar-me també marxin els sorollets.

Aquests dies em continuo trobant bé, a part dels mals de panxa que sovint tinc. La veritat és que els papes diuen que no paro. Fins i tot diuen que m’està sortint una mica de cara de bitxo. Això és perquè em trobo bé i estic recuperant el temps perdut. Menjo, camino, començo a parlar… i m’esvero d’allò més!!! I llavors no hi ha qui em faci dormir al vespre… Els papes se’ls veu tan contents quan em veuen tan bitxo… Esperem que duri…

Tot i així, encara tancadeta a casa. I més ara que hi ha una empestada de grip!!! Però em deixen fer petites sortidetes a casa els avis, que ja s’han vacunat per la grip, és clar. Però no us penseu, em passo tot el dia jugant amb la meva súper cuineta. Que si caldo, que si cigrons, que si macarrons… la veritat és que no me’n canso mai. A casa sembla un restaurant!

Per cert, l’altre dia em va venir a veure pel finestral de casa meva la meva cosineta Xènia i la seva mama. Em va fer riure tant…. Quina tarda tan divertida que vam passar… i això que estava darrere el vidre!!! Feia malabars amb mandarines, s’amagava i jo la cridava dient-li nenaaaaa!!! Ja veureu quan em deixin jugar amb nens… jo i la Xènia no pararem!! M’ha d’ensenyar tantes coses… és clar, és que ella ja és molt gran. Té 6 anys!!!!

I de moment, res més. Una fortíssima petarrufa pel meu amic Max i els seus papes, que la necessiten més que mai.


Abril