Pujada a la muntanya

15 de juny de 2016

Avui ja és el dia + 3 des de que vaig començar a pujar aquesta muntanya. La muntanya de la VIDA. De moment tot controlat. Estic bé. Els papes em diuen que sóc com una cabreta. Suposo que almenys sóc com la meva "Banyetes" que és una d'aquelles cabres tan valentes que ronden per les muntanyes suïsses. De fet, tenen una por que em despunxi... Del llit al sofà, del sofà al llit. Ara faig de ballarina, ara faig màgia....

Aquests dies aquí a la muntanya del Nord he d'aprendre a controlar els poders màgics que em van passar per tal de fer fora a tot bitxet que se m'aparegui pel camí. De moment toca esperar la temible "reacció". Tot s'ha de dir que aquesta pot ser més o menys forta en funció de la quantitat de malaltia que tens. Com que en principi jo hi he arribat sense bitxets, almenys que es vegin, doncs en teoria la "reacció" ha de ser menys o no n'hi ha d'haver, tot i que en medicina 2 i 2 no fan mai 4.

Tot i així una mica de febreta no faria res que apareixés. Així ja veuríem una petita reacció evident al cos. Aix! Aquests papes! No estan mai contents!!! Ara que estic bé voldrien febreta...

Avui, però, la mama m'ha trobat una petita butllofeta al canell. Li hem dit a la meva doctora i ens han aïllat fins que no sàpiguen què és. Podria ser un herpes... Cal analitzar-lo i per això m'han començat a passar un xaropet per aquestes bombes que sempre hi estic lligada. Me l'han hagut de rebentar per agafar una mostra i això no m'ha agradat gens. Esperem que no sigui un obstacle en aquesta pujada!

De moment m'ha passat el dia força ràpid. Entre físio, la mestra, els papes, l'àvia, els avis, jugar als monos locos... (prepara't Lluc!!). Ah! I el més divertit de tot!! Hem fet una vídeoconferència amb la meva amiga Emma!! Ella a casa seva i jo aïllada a l'habitació de l'hospital!! Però ens ho hem passat molt bé. Hem berenat juntes i fins i tot hem fet una discoteca a distància amb una música molt xula que m'ha enviat. Ja ens podeu veure a totes ballant: jo, l'Emma, la Martina la Lluïsa i la mama i tot!!! Ens hem ben cansat... Si en aquells moments arriba a entrar la doctora... No sé pas què hauria pensat! Suposo que és per això que al vespre he caigut rendida al llit.

Continuarem esperant. Ara és el que toca. De moment ho porto prou bé. Amunt, amunt que encara queda molt per arribar a fer el cim.

Una petarrufa,

Abril

Cuinant des de la muntanya per la tieta de lluny

14 de juny de 2016

De moment la muntanya del Nord la vaig pujant força lleugera. Tot s'ha de dir, tan sols som al principi. Encara poden passar moltes coses. Em sento amb força i energia. Si no fos perquè trobo a faltar molt a l'Alba encara pujaria més lleugera.

La meva doctora m'ha trobat molt bé. M'han anat desconectant d'aquelles màquines que em tenien lligada i que tants números els sortien. Ara només de tant en tant em fan un control de les constants. Com ella diu, hem d'anar esperant a veure què passa.

Així que jo he d'anar passant les hores. Avui al matí he passat una molt bona estona amb la Núria d'arteràpia. Hem fet i pintat el castell de l'Elsa amb caixes, pintures i tota mena de materials. Em relaxa moltíssim fer aquesta activitat. També he pintat amb la mama, he jugat amb el papa, amb l'àvia i els avis i... amb la tieta de lluny. Sí, sí. Aquesta tarda he obert el meu restaurant "Ratatouille" i he tingut una clienta ben especial. La meva tieta Marta que, a la distància, li he hagut de cuinar un menú especial per ella. I no us penseu que poca cosa... Fins i tot sushi li he hagut de preparar!!

He passat una tarda genial jugant amb ella... Aixx aquesta tieta de lluny... Tot i que és la tieta de lluny la tinc tan a prop... La pobre ahir havia d'estudiar en un lloc on és ara i, en comptes d'estudiar el que li tocava, va estar tota l'estona tocant la cançó de "Véns a fer un ninot de neu amb mi". Sap que m'agrada tant... Aquells músics de l'orquestra si la van sentir devien al.lucinar. És que diu que així era una manera d'estar al màxim aprop meu en un dia tan important per a mi. Fins i tot al migdia se li va escapar alguna llagrimeta d'emoció i tensió acumulada i algú la va enxampar! Shhht! Jo no us ho he dit, eh?

És que tot això a la distància es fa més difícil de portar. Vol ser amb mi però sap que no sempre hi pot ser, que no vol dir que no hi sigui. Eh tieta??

Així doncs, després de no parar quieta en tot el dia me'n vaig a dormir que encara em queda molt per pujar.

Una petarrufa,

Abril

Amb la motxilla ben carregada

13 de juny de 2016

Avui hem començat a pujar la muntanya del Nord. De bon matí, com els bons alpinistes.

Sortia de casa amb una motxilla carregada d'energia, llum, força, estimació, esperança, il.lusió... Però també amb una mica de por i incertesa, no us enganyaré pas.

Després de la posada a punt al camp base amb una analítica, cardiograma, tensió, pes... He començat l'ascens a aquesta gran muntanya.

A les 13:21 del migdia entrava al meu cos unes cèl.lules màgiques de color groc. Tan sols han estat dos minuts. Però dos minuts que em poden donar una altre oportunitat de VIURE i estar "lliure" dels maleïts bitxets dolents.

La meva petita habitació s'ha omplert de personatges estrafolaris. Les meves infermeres de l'assaig clínic s'han equivocat de dia. Es pensaven que avui era carnestoltes i s'han ben disfressat. De sobte s'han transformat amb l'Schrek i la Fiona! Eren ben bé iguals!! Amb unes bates, uns gorros...

Una d'elles s'ha posat unes ulleres que, segons m'ha dit, a través d'elles veia les mils de cèl.lules màgiques. Diu que els ha dit que ja poden començar a jugar a cuit i amagar que aquestes cèl.lules estaven preparades per a atrapar tots els bitxets dolents. Ah! I que no m'enredin més i em deixin tranquil.la.

Mentres començava a pujar aquesta gran muntanya tot entrant les cèl.lules a dins meu, l'habitació s'ha impregnat d'una olor d'escopinyes... Sí, sí. El que sentiu. Tota jo feia una mena de pudor... El meu alè era quasi com el de l'Schrek. Com us ho explicaria jo... Olor de "berberechos" dels barats!!

M'han dit que per tal que em passés el mal gust em podia menjar un xupa-xup. Ho he intentat però la barreja d'escopinyes i maduixa... Quasi que no m'ha agradat...

M'han posat una palangana per si em venien nàusees i havia de vomitar. Però jo he portat molt bé. Una mica més i és la mama qui ha d'utilitzar-la... És que realment era una olor molt forta!

I us preguntareu de què és aquesta pudor? Doncs del conservant que posen a les cèl.lules quan vénen congelades.

A veure si ara hauré avorrit les escopinyes amb el que m'agradaven...

I... el què més m'ha agradat, sabeu què ha estat? Doncs que mentre començava a pujar la gran muntanya, una de les meves infermeres m'ha posat el vídeo de la cançó Let it Go de la Frozen! No podia ser millor cançó que aquesta. El moment que l'Elsa comença a pujar la muntanya del Nord per tal d'aprendre a controlar els seus poders. Igual que el què he de fer jo aquests dies aquí a dalt.

Avui ho he portat molt bé. Ara caldrà anar pujant a poc a poc. Sé que l'ascens no serà fàcil. Em puc trobar paranys i entrebancs de tot tipus però, amb la màgia que porto dins la meva motxilla... Impossible no superar-ho! Els espinacs m'esperen i no vull desil.lusionar-los. No els puc fallar. I a l'Alba tampoc. Em necessita molt.

El primer tram l'he superat amb bona nota. Demà caldrà fer més quilòmetres. Al vespre he caigut de cop com un sòc adormida. No m'extranya amb la feina que he fet. Ara a agafar forces que demà he de fer un tram més. Ja tinc ganes de respirar l'aire fresc, veure les papallones de colors... Ho aconseguiré!

Gràcies a tots per enviar-me tanta energia avui. L'he ben rebuda i de ben segur que m'ha ajudat a portar-ho tan bé. Demà, més!

Una petarrufa,

Abril

Ara ja estic a punt!! La muntanya del nord m'espera!

5 de juny de 2016

Divendres vaig acabar els maleïts xaropets que tan necessaris són però que tants vòmits em donen i que em fan marxar la gana. Ara sí que els he acabat i, tant de bo, mai més els hagi de tornar a prendre!!!

Aquesta vegada me'ls han donat per fer lloc per a les meves cèl.lules màgiques. Perquè tinguin prou lloc per a multiplicar-se i atrapar a les maleïdes cèl.lules dolentes si és que encara en queda alguna que està amagada perquè vol jugar a cuit amagar. Aquesta vegada, amb la força d'aquesta sang, segur que venceré jo!!

De fet, us he de dir que els nens estem fets d'una altra pasta. En quatre dies m'han passat sis químios. I, a part d'algun vòmit i de menjar poc, estic súper enèrgica. De fet tinc més energia jo que els papes junts. Fins i tot la mama va demanar a la doctora si aquest tractament excitava perquè més que químio semblava que m'haguessin passat red bull!!

Aquest cap de setmana m'ha servit per omplir-me sacs i sacs d'energia. Ha estat un cap de setmana genial. A casa, evidentment, però m'ho he passat súper bé. Un cap de setmana ple de sorpreses. La més gran la vaig tenir dissabte a la tarda quan em va venir a veure l'Emma!! La meva amiga!!! Tot i que no va poder entrar a casa i que jo havia de portar mascareta perquè cap bitxet dolent em pogués entrar, vam poder veure'ns després de molts i molts dies. Des del dia que els papes em van venir a buscar a la muntanya de Cardona on era d'excursió i em van dur a l'hospital!!! Només veure-la vaig voler donar-li la mà i jugar.

Però no us penseu que va venir sola... Va venir carregada de petons, abraçades i energia de toooots els espinacs. Va venir en representació de tota la classe. Em va portar un regal preciós de part de tots ells. Un regal d'aquells que arriben al cor. Una foto on hi surten tots els meus companys i amics de classe amb un missatge que va fer ben emocionar als papes: VOLEM JUGAR AMB TU!!! I una bonica samarreta amb totes les mans dels meus amics estampades amb pintura. Perquè els dugui sempre a sobre!! Ja tinc ganes de posar-me-la!!! Però per a portar-los dins meu no em cal una samarreta. Tinc a cada un de meus amics en un lloc privilegiat del meu cor. Els recordo tant...

Espinacs, l'Emma ja ho va veure, estic plena d'energia i ganes boges de jugar amb vosaltres. No us puc fallar. JO TAMBÉ VULL JUGAR AMB VOSALTRES!!.

Així doncs, ja ho veieu. Marxo amb la maleta ben plena d'energia i bons desitjos. Així res pot anar malament. M'esperen uns dies llargs i segurament alguns de força difícils. Però com sempre junts els superarem. Toca anar-me'n de viatge a la muntanya del nord. Igual que l'Elsa de la Frozen. Toca separar-me del que més m'estimo d'aquest món, L'Alba. Per retrobar-nos aviat carregada de força i, aquesta vegada, per estar juntes per sempre més.

De moment demà cap a les 12 del migdia començo a pujar la muntanya del nord. La meva muntanya.  fer el cim, els senders difícils s'obliden fàcilment i valores molt més el que has fet.
Pujar-la tindrà molts alts i baixos. Tal i com molt bé sap el meu tiet Albert, quan fas un cim important, hi ha moments molt durs, d'altres de més planers... Però si aconsegueixes

A mi m'ha tocat pujar un cim molt difícil. Segurament el més difícil. El cim de la VIDA. I ja no és la primera vegada que el faig. Aquesta vegada ho provaré des d'una altra banda. Esperem aconseguir-ho i que ja no calgui pujar-la més. Amb quatre anys que tinc ja he pujat prou, no creieu?

Una forta petarrufa i, en especial, a l'Emma i a cadascún dels espinacs de la classe. Gràcies. Us estimo molt.

Abril