DIA +47

15 de gener de 2013

Buf, quin dia!!! Avui hem tornat a l’Hospital a fer  un control i alguna prova més. Primer l’analítica, després visita amb una doctora de la tripulació, després extracció de moll d’os per veure si queda malaltia i després, punció medul.lar on m’hi han injectat químio. I sempre amb la mascareta posada que no m’agrada gens perquè és tan grossa com la meva cara!!

La doctora m’ha trobat prou bé tot i que els papes li han dit que tinc molts mals de panxulina. M’ha afegit un xaropet més per veure si estic una mica millor.  L’analítica ha dit que estava molt bé.

Després d’esperar-me més d’una hora, m’han donat un xaropet d’aquells que m’han fet adormir i m’han fet unes quantes punxades a l’esquena. M’he despertat d’un mal rotllo… Em sembla que  m’han sentit tot l’hospital dels plors i crits que feia… I és que tenia una gana que em moria!! Des de la matinada que no menjava res i quan m’he despertat ja eren més de les 12!!! I després només em volien fer veure aigua… Finalment m’han donat lleteta i me n’he begut un biberó i mig!! Ostres… i jo que volia teca de la bona… doncs res de res.

A sobre que m’han donat poc menjar, doncs a la tarda l’he vomitat tot. No em trobava gens bé. Sort que a braços de la mama tot passa millor…

Aquests dies a casa encara em costa molt estar tranquil.leta. La meva panxulina em fa estar molt neguitosa. La panxulina i un dels medicaments que em donen que em fa estar molt xafadeta. És per això que només tinc ganes d’estar a braços. Tot i així, a casa s’hi està molt bé. Necessito temps. Poc a poquet.

Apa, vaig a dormir que encara estic una mica grogui.

Una petarrufa marejada,

Abril

Dia +42

10 de gener de 2013

Quants dies sense escriure… és que això d’estar a casa em témolt ocupada. De fet, faig anar molt de bòlit als meus papes. Em diuen GPS, iés que durant tot el dia només vull que em passegin per casa a braços. Això sí,jo els vaig indicant a on vull anar. Acostumada a estar 8 mesos tancada en unapetita habitació, ara descobreixo moltes coses.

Tot i així l’adaptació no és gens fàcil. No vull jugar, nigatejar ni caminar. Només vull braços i braços. I quan m’estiren per dormirploro i ploro. És que tinc el síndrome de l’hospital. Cada vegada que m’estirenem penso que vindran a fer-me alguna cosa.

A més a més estic una mica neguitosa perquè tants xaropetsem fan venir mal a la panxulina i aquesta s’ha inflat com un globus.

Els papes diuen que necessito temps. Que he tingut massacanvis de cop. Ara bé, el que sí que faig és menjar. Tinc una gana… però comque he de seguir una dieta en baixa carga bacteriana, doncs de moment res delmenjar de la mama. He d’estar un temps menjant “potitos”. Sort que m’agradatot…

No puc rebre visites i només puc sortir per anar al’hospital i amb mascareta. Jo! És un rotllo perquè jo sóc petiteta i lamàscara m’ocupa tota la cara. Ja en busquem, ja, de més petites, però no entrobem enlloc.

Avui fa sis setmanes que em van posar les cèl.lules de lameva donant i la meva nova medul.la està treballant molt i molt. Aquella provaque em van fer, la quimera, ha sortit que els meus leucos són 100% de la mevadonant. Això és una molt bona notícia. Vol dir que la nova medul.la està benarrelada.

Dimarts vàrem anar a port a veure una de les doctores de latripulació de bata blanca. Em van fer una anàlisi i em van dir que tinc un muntde leucos i un munt de plaquetes!! Dimarts, em faran una altra analítica, unaprova del moll d’os i em tornaran a posar químio a la medul.la per evitar unarecaiguda de la malaltia.

De moment, però, el que he de fer jo és intentar dormir més i  intentar estar més tranquil.la i relaxada a casa.

Una petarrufa,

Abril

Dia +37 Els Reis de l’Orient

5 de gener de 2013

Un dia sencer a casa!!! I que gran i que bé que s’hi està…Hi ha unes finestres tan grans per on hi entra un solet… i em puc mourelliurement, sense estar lligada a res!!

Tot i així, m’he sentit força estranya. Tant temps al’hospital i ara a casa… vaja, que només volia braços i braços. I per dormir…buf!! A braços molt bé però si m’estiren em poso a plorar molt i molt. Emsembla que encara tinc el síndrome de l’hospital. Suposo que necessito temps…

Sóc a casa però els de la tripulació m’han posat unescondicions. Els he d’anar a veure dos o tres cops cada setmana; No puc rebre visites. Bé, només els avis is’han de posar una roba neta, mascareta, peücs i desinfectar-se bé les mans.També m’he de prendre cada dia onze xeringues d’aquells xaropets tan dolentsque us havia parlat. Com que sé que me’ls he de prendre igualment, doncs avuija no m’hi he enfadat tant.

I la meva alimentació ha de ser una mica estricta. Ha de seruna dieta de baixa càrrega bacteriana. Per tant, res de menjar coses crues. Perevitar mals de panxa fins i tot aquests dies menjo “potitos” en comptes delmenjar de la mama. I tota la resta del menjar només em pot durar 24 hores inomés pot ser per a mi. Per això tot ha de ser envasat individualment. Fins itot l’oli!!!

Aquest vespre, quan ja era fosc, he tingut una visita moltmàgica. De cop i volta han trucat a la balconera de casa i… sabeu qui ha entratal jardí de casa meva? Doncs els tres Reis de l’Orient acompanyats dels seuspatges!! Jo i els papes hem quedat molt i molt sorpresos i jo no he parat de tirar-los petonets. Com ho sabien on era casa meva?I com sabien que ja era a casa? Suposo perquè ho veuen tot…

Els Reis m’han dit que he estat molt valenta al llarg detots aquests mesos i que arribar a casa ha estat el millor regal de reis quetota la família podia tenir.

Jo i els papes també us volíem donar les gràcies peracompanyar-nos en aquest viatge. Cada comentari, escrit, dibuix, quadre,músiques… ens han ajudat a sentir-nos acompanyats i estimats i a afrontar eldia a dia d’una manera menys dolorosa. Encara ens queda molt a fer perquèencara no estic bona del tot. Esperem, però, que la malaltia no torni a sortiri puguem estar els tres a casa.

Segurament ara no escriuré cada dia perquè tinc molta feinaa descobrir totes les coses de casa, jugar amb les joguines i… aprendre aparlar i a caminar!!   Però detant en tant us aniré explicant com estic i què em diuen els de la tripulacióde bata blanca. De moment, si tot va bé, fins dimarts a casona.

Una petarrufa màgica,

Abril

Dia +36 Per fi terra ferma!!!

4 de gener de 2013

Aquest matí m'he tornat a despertar amb el cocktail de xaropets. Aquesta vegada, però, tot i que m'ha costat molt i molt empassar-me'ls, no els he vomitat. Ja en tenia ganes ja.... Però sabia que si ho feia em vindrien amb més xaropets, així que amb una vegada ja n'hi ha prou!

Avui la cara del papa i la mama era diferent. No sé per què, però els brillaven més els ulls. Se'ls veia més contents però a la vegada nerviosos. No sabia pas què passava. Ha passat la tripulacio de bata blanca i xerraven i xerraven... I els avis aquí a l'hospital al matí? La seva cara també era diferent...
El tiet David també?? I la tieta de lluny? Uff, no entenia res.

A mig matí sabeu qui ha vingut a veure’m? Els jugadors del Barça!!! Ostres... Ha vingut l’Adriano, el Zubizarreta i l’Abidal!! Aquests sí que m’han agradat!!!

L’Abidal ha parlat una bona estona amb mi, el papa, la mama i els avis. I m’ha dit que havia de tenir molta força, que era una nena molt valenta i que ell em donava l’alta. No sé pas què volia dir amb això…

Després la mama m’ha explicat que ell també havia estat molt i molt malaltó i que ara s’estava recuperant.

M’han regalat un gorro del Barça, una bufanda, una ampolla, un braçalet i un póster! I tot del Barça! Em sembla que em queda més bé el gorro del Barça que la gorra de l’Espanyol…

Ah!! I tambe m’ha signat una foto que tenia penjada d’un passebre del Barça-Madrid!!!

Després de dinar i de prendre’m els xaropets m’han despunxat i… m’han tret fora de la cambra. Jo no entenia res de res. Hem sortit al passadís i la mama m’ha posat un vestidet molt maco, unes mitgetes, un gorro, un anorac i una màscara que em moltestava molt i  molt.  Però què passava? Jo estava tan descol.locada que només plorava.

Després ho he entès tot! Hem sortit del vaixell!!! A fora m’esperaven els avis i els tiets!!

Aire… solet… quina sensació tan especial….

M’han ficat a dins del cotxe i cap a casa!!! Quina emoció! He dormit tot el viatge. Quan hem arribat a casa fins i tot tenia una gran pancarta de benvinguda i hi havia globus per tot arreu!!!

Uff!! Quantes novetats!!! A casa no donava l’abast. Ho volia veure tot però d’altre banda no em volia separar dels papes.

Tot i així, hem d’anar a port molt dies. Si tot va bé, dos o tres cops a la setmana. Em punxaran, em visitaran… Ah! I de visites a casa i sortides, res de res! Però almenys som a casa els tres junts i tots ens recuperarem molt millor!

Uhmmm!! El menjar de la mama que tant havia sommiat…

  

Després d’aquest dia tan mogudet me’n vaig a fer nones, aquesta vegada sí, al meu llitet. Ja ho veieu, a nosaltres ens han passat els reis per avançat.

Una petarrufa molt dolça,

Abril