Uf! Ja fa dies que havia d’escriure. El que passa és que he volgut aprofitar al màxim els dies que em quedaven de vacances. Piscina, platja, caminades, bungalows, tendes, més piscina, pícnics, dies de jocs interminables amb l’Alba, llargues dormides... Aquest estiu l’he gaudit com MAI. L’hem gaudit!! De ben segur que ha estat l’estiu més aprofitat entre tots els que porto. No he parat!
Demà farà una setmana que em va tocar passar el dia a l’hospital. De fet, la setmana passada hi vaig haver d’anar dos dies! Un dia em va visitar una immunòloga (mira que són estranys aquests noms...). Els papes em van dir que el que feia aquesta doctora era veure si totes les petites cèl.lules que tenim a la sang funcionen bé. I si les gammaglobulines que cada mes em posen treballen al 100% per tal que no m’ataqui cap bitxet inesperat. Sembla ser que tot està bé tot i que, amb els resultats de la següent analítica, podran veure si les meves cèl.lules de la sang són tan valentes que poden funcionar perfectament sense xaropets. El mes vinent ho sabrem. Us imagineu que pugui fer el dia a dia sense els meus dos antibiòtics que fa ja més de cinc anys que prenc cada dia sense deixar-me’l ni un dia? I llavors hi ha mames que no volen donar aquest xaropet durant vuit dies als seus nens... i el bé que m’han anat a mi...? No sé pas si m’hi acostumaré jo sense ells... però bé, no ens fem il.lusions. Això rai! Si els hem de prendre uns mesos més tampoc passarà res. Si porto vivint amb ells quasi tota la vida!!!
Un altre dia va tocar la visita mensual de la meva doctora i passar-me el dia a l’hospital perquè m’havien de passar les gammaglobulines per tal que estigués ja a punt per anar a l’escola. Ah! Me n’oblidava! I tocava punxideta extra. Quiròfan, xaropet de dormir i aspiració de medul.la òssia. I per què? Doncs per a celebrar els 15 mesos de CARTS. Quina manera de celebrar-ho! Mira que hi ha millors maneres... però no! Punxada va, punxada ve!
La gran notícia és que tot continua igual de bé. No hi ha malaltia i sembla ser que, tot i que a Philadelphia no veuen els Carts, alguns encara hi deuen ser perquè els limfocits B encara es mantenen a molt sota mínims. No es veu una recuperació clara. Això no vol dir que de cop i volta es disparin... Com sempre diu la tieta Marta... com una formigueta. Sempre endavant a poquet a poquet.
El dia prometia molt dolent però, al final, no ho va ser tant. Ens vam trobar amb la Martina, companya de lluita des dels 5 mesos!! I amb ella vam passar bona part del matí. Em va ensenyar a fer braçalets i fins i tot me’n va fer un per a mi. La Martina és més gran que jo però hem passat pel mateix... També vaig conèixer a una altra gran lluitadora que ara mateix no ho està passant massa bé. La Judith tot just comença aquest llarg i dur viatge però estic segura que és tan forta com jo i la Martina. Espero que un dia ens retrobem fora de l’hospital....
I sabeu què? Ja li vaig dir a la mama. Tan la Martina com la Judith són com jo. A part de fortes i lluitadores, és clar. Les tres portem aquest botonet sota la pell. El port-a-cath. Totes ens passem hores i hores a l’hospital. Ens punxen una i altra vegada i ens prenem un munt de xaropets. No sé per què, però tinc la sensació que a fora de l’hospital ens entendríem tan bé... perquè per molt que les meves amigues els expliqui el que em passa, ningú millor que elles m’entendrien tan bé.
I sabeu què? La Martina em va explicar un secret. Em va dir unes paraules màgiques i el què he de fer perquè no em faci mal la punxada i despunxada del port-a-cath. I sabeu què? Funciona!!! Ja us ho dic jo que ningú m’enten millor que elles...
Esperem que aquest curs estigui carregat de salut i bones notícies. Almenys que siguin tan bones com el curs passat. I si poden ser, millor!
Una petarrufa molt forta per a la Judith que necessita tota l’energia que li puguem enviar,
Abril
