El monstre de color groc: L'Alegria!

8 d'abril de 2016

Ja fa 24 hores que sóc a casa. Sí, sí. A casa!!! Amb allò que tan havia desitjat últimament. Ell papa, la mama, jo i l'Alba juntets!

Ahir la doctora va trigar molt a venir-me a veure al meu camerot. Però quan ho va fer ens va donar molt bones notícies. Aquell xaropet que em van donar per a despertar els meus neutròfils mandrosos sembla ser que va funcionar. A la nit s'han despertat i s'han posat a to. Total, que al matí ja en tenia un munt i, com que em trobava bé, han pensat que el millor era anar a dormir a casa ja que pels de la cuina de l'hospital els surto molt cara. Amb la gana que tinc i cada dia menjant peix...

Així doncs, cap a casa s'ha dit. Quina alegria vam tenir jo i l'Alba quan a la tarda ens vam retrobar a la plaça de l'hospital! No paràvem de mirar-nos i tocar-nos. Va ser tan especial...

Quan vaig arribar a casa no vaig parar de jugar amb la meva cuineta. Dreta, ajupida, asseguda... Vaja, que vaig arribar al vespre tan cansada... Que vaig voler anar a dormir ben d'hora.

Dormir a casa!! Al meu llit! Sense bombes pintant. Sense infermeres entrant a mitja nit. Amb el papa, la mama i l'Alba a casa. Uhmmm... L'olor de casa. Casa meva! I com l'he anyorada! Com l'hem anyorada!

I d'hora al matí, quan ja no tenia més soneta, el papa m'ha vingut a buscar i ens hem posat tots quatre junts al llit. Jo, al costat de l'Alba. Que bonic que ha estat mandrejar els quatre junts...

Els que podeu gaudir d'això cada dia no sabeu pas el tresor que teniu. Poder estar la família junta a casa és el més meravellós que hi ha.

Avui el desgast de jugar i moure'm tant m'ha passat factura. He estat bé, però les meves cames ho han notat. Em costa molt caminar i les cames em fan mal. Els culpables són la cortisona i la químioteràpia que em van posar. Aquestes medicacions atrofien molt tota la musculatura. De fet, hi ha molts nens que acaben amb cadira de rodes! Esperem que a mi no em passi!

Buff! Quins medicaments més fastigosos aquests. I tan necessaris per aturar la meva maleïda malaltia!! M'han deixat amb els meus pentinats invisibles i a sobre m'estan deformant d'allò més. Cada dia estic més inflada de la cara i de la panxa. I a les nits... Les meves respiracions comencen a ser un xic sorolloses i això porta mals records als papes. Esperem que no vagin a més.

Amb tot això no us penseu que m'han donat festa de l'hospital. Ens ho van dir molt clar. Si continuo així i no hi ha res de nou, podríem anar a dormir a casa, però els controls quasi diaris hi són.

Així que ara toca aprofitar el temps perdut. De moment vull recordar als meus padrins que no em van poder regalar la mona i que a veure si hi pensen!!

També vull donar les gràcies a tots els mestres de la meva escola i de la mama. Avui m'han fet arribar un regal molt especial. Deuen saber que m'agrada molt la música i les cançons! Escoltar la Dàmaris, que ja em sé totes les cançons de memòria, i que canti unes cançons personalitzades amb el meu nom i el de l'Alba... No sabeu pas la cara que he posat quan he sentit el meu nom... I les llagrimetes que han fet saltar a la mama...

Esperem que ara la meva medul.la es vagi recuperant a poc a poc per sí sola. Sense necessitar cap més xaropet i a l'espera de quin tractament hem de seguir aquests dos mesos que ens esperen. Segurament amb més químioteràpia i cortisona, però potser una mica més fluixeta.

Una petarrufa molt especial a la meva amiga Emma que m'ha fet arribar l'Elsa de la seva mona perquè recordi que tinc una amiga molt especial. Emma, t'estimo molt!!

Abril