Dia + 303

27 de setembre de 2013

Ahir vaig tornar a l’hospital. Ens hi vam passar tot el matí, com sempre, però el més important és que a dormir ja érem els tres a casa.

Com cada vegada, primer em van fer la punxadeta al dit per a fer-me l’analítica. Bufff! Ens vam
haver d’esperar tanta estona… jo, mentrestant, vaig jugar a metges a la sala de jocs. Vaig curar a tres nines que, pobres, feien una mala cara…

Després de l’analítica vam anar a esmorzar i ens vam haver de tornar a esperar molta estona per la visita. Quan vaig entrar, vaig tornar a fer una bona llengota a la meva doctora. Aquesta vegada, però, no me la va tocar. Es veu que en els cultius que em va fer dilluns no ha sortit res, però la meva llaga és enorme. M’ocupa tota la punta de la llengua!! Segurament és una mena de fong que, gràcies als antibiòtics que prenc l’estic posant força a ratlla… La sorpresa va ser quan la doctora ens va dir que les meves analítiques s’havien mantingut des del dilluns. Que els leucos i l’hemoglobina es mantinguin, ja ho sabíem dels últims dies, però les plaquetes, que sempre em baixen… doncs aquesta vegada s’havien mantingut. Potser les meves analítiques volen fer un tomb i estabilitzar-se d’una vegada!!! Ja tocaria!!! I, si no hi ha res de nou, fins dijous no hi he de tornar! Ah!! I una altra bona notícia!! M’han tornat a baixar una mica la cortisona!!!

Doncs res més, una setmana sencera per jugar, moure’m i fer exercici, que diuen els papes que no paro quieta aquests últims dies. No volien això? Així, i amb l’ajuda de la Gemma, aviat se’m posaran les cames fortes i caminaré altra vegada.

Una petarrufa,


Abril

Dia +299

24 de setembre de 2013

Mecatxis… m’havien dit que tindria deu dies de festa sense anar a l’hospital i ahir… apa!! Els papes ja m’hi van tornar a portar.  

És que feia dies que tenia una llaga a la punta de la llengua. I Aquesta es va anar fent gran, gran… fins que ahir era tan grossa que m’ocupava quasi tota la punta de la llengua. Els papes diuen que fan tan mal les llagues petites a la boca, i aquesta és tan gran… Diuen que sóc una nena molt soferta. No sé pas què volen dir amb això… 

Els papes van trucar a l’hospital i, per quedar-se més tranquils, vam baixar a fer-me una analítica i una llengota a la doctora . I després em diran que quan sigui gran no es poden fer llengotes a la gent!!! Quan li vaig treure la llengua a la doctora ella va aprofitar per fregar-me la llagueta amb dos bastonets. Així veuran si surt algun virus, fong… esperem que no surti res… Ja n’hi ha prou, no trobeu? Però ara, a més a més dels meus 13 xaropets, m’he endut una crema per la llagueta que em fa venir uns fàstigs…

Així doncs, ahir ens vam passar tot el matí a l’hospital. 

Sort que a la sala de jocs vaig tenir temps de fer un bon caldo a la cuineta nova que uns papes han regalat a l’hospital perquè els nens malalts ens passi l’estona més ràpid…

Bé, i res més. 

Dijous hi hem de tornar. Però almenys a dormir som els tres a casa, que això ja és molt!! 

Ah! I sabeu què? Aquesta tarda vindrà la Gemma. Una físio que ve a casa a jugar amb mi perquè les meves cames es facin ben fortes. Em sembla que ens entendrem molt bé amb ella… 
I avui… Una forta petarrufa pel meu amic Max que comença una nova etapa molt i molt dura, per a la tieta Marta que necessita molta força i sort per a fer una prova molt i molt important amb la seva flauta i una altra per a l’Eva, la mama de la Berta i l’Anna.

Abril

Dia +294

18 de setembre de 2013


Ahir va ser un dia gens agradable per mi. Només entrar a l’hospital, el meu ditet ja anava de bòlit dient que no. Com que no em feien cas, em vaig haver de posar a plorar. Tot i així, no va servir de res. Cada vegada ens apropàvem més a l’hospital de dia. Jo estava nerviosa i, per distreure’m l’estonada que ens vam haver d’esperar, els papes no van parar de passejar-me amunt i avall.

Quan finalment ens van cridar no van parar de fer-me coses. I jo, escarmentada per tot el que em van fer al llarg de la meva última hospitalització, plorava cada vegada que s’acostava una infermera o doctor/a. Primer punxada al port-a-cath, analítica i plaquetes. Un cop aquestes van haver passat, s’obre la porta i ja veig el meu otorrino amb la seva maleta. Aix… aquella maleta no m’agrada gens... Ja la recordava de l’altra vegada. La va obrir i va treure un munt de tubs amb una llumeta… i sabeu què? Doncs que em va passar un d’aquells tubets amb llum pel nas!!! El papa ajudava el doctor a gravar tot allò que es veia per aquella llumeta. Sort en vaig tenir de la mama que m’aguantava a la seva falda mentre em feien la prova…

Quan el doctor va acabar ens va dir que, tot i tenir menys pas d’aire degut a la paràlisi de la corda vocal, creia que tenia suficient pas per a respirar. Tot i així el mes vinent em vol tornar veure i, segurament, em voldrà fer una prova a quiròfan per tal de veure-ho tot de manera més precisa.

Després vaig anar a vistar-me amb les hematòlogues. Les meves anaítiques tornaven a ser força bones.
Els meus leucos i la meva hemoglobina s’havien mantingut i les plaquetes havien baixat, però molt poquet. A més a més, em van baixar una mica la cortisona. A veure si em començo a desinflar…


Però quan vaig arribar a casa vaig tenir la meva recompensa. Un bon plat de sopa de fideuets de la mama que encara és més bona que la de l’hospital!

I ara… deu dies de festa!!! Sense anar a l’hospital! Deu dies sensers per a jugar a casa. Sense punxades, ni bates blanques. Això sí, amb les cures diàries del coll, els meus exercicis de braços i cames i els meus 13 xaropets. Però què és això comparat amb tot el que he passat?

Una petarrufa,

Abril

Dia + 290

14 de setembre de 2013

Quants dies sense escriure res. Ja devíeu pensar que me n’havia oblidat… Doncs no. El que passa és
que entre tractaments, visites als hematòlegs, a l’otorrino, i tota la feinada que tinc a jugar a casa i a fer els meus exercicis per enfortir les meves cames i braços… és que no he parat!!! És que una setmana a casa passa molt més ràpid que una setmana a l’hospital, i mira que els papes diuen que les hores són les mateixes….

Anem per parts. Les meves analítiques sembla ser que comencen anar per bon camí. Els leucos i l’hemoglobina han pujat per sí soles. Les plaquetes han baixat, però molt més a poc a poc. I els dos exèrcits de bitxets sembla ser que els he vençut! Ara creuem els dits que no tornin…

A les nits continuo amb els meus malsons i amb el dormir malament. A més a més, els sorollets han tornat i els papes estan molt nerviosos. Fins i tot, a la nit, vénen de puntetes a la meva habitació i em graven com respiro. Tenen una por que m’hagin de tornar a posar la tràqueo… Jo espero que no perquè ho vaig passar molt i molt malament. Divendres el meu otorrino va escoltar els sorolls i li va semblar que torno a tenir poc espai per passar l’aire al respirar. Dimarts em tornaran a fer aquella prova tan empipadora per mi, la fibroscòpia, per tal de veure com ho tinc tot plegat. Mentrestant els papes continuen fent-me les cures i jo, és clar, plorant. Però cada vegada menys.

I a casa… hi estic tan bé!! Jugo tot el dia, pinto dibuixos, enganxo gomets, faig els meus exercicis, menjo amb molta gana els menjars que em fa la mama… i qualsevol, cosa em fa riure. Només em faltaria dormir bé…

Una petarrufa,

Abril