Dia +267

22 d’agost de 2013

Avui no hi ha novetats. Hem d’esperar a dilluns que torni el metge de vacances i decideixen què han de fer. Però tinc ganes d’explicar-vos unes cosetes. Primer de tot és que ja no sóc tan petita, eh? Avui he fet 20 mesos!!! Uff… mira que me n’han passat de coses amb aquets 20 mesos…

Ah! sabeu qui m’ha vingut a veure aquest matí? El tiet Josep Maria! He estat tan contenta…  Ha pogut comprovar com m’enfado quan em vénen a veure les doctores i les infermeres. Però m’ha dit que m’entenia perfectament que m’enfadés tant. Que si ho feia era perquè en tenia motiu. Ah! També ha vist com em menjava els famosos fideuets!! Em sembla que ens entendrem amb el tiet… Abans de marxar li he fet un petonet i n’hi he fet un altre perquè el fes arribar a la tieta Montserrat.

I a la tarda… Sabeu què ha passat? Doncs que la meva habitació de l’hospital s’ha convertit en una cuina professional. De fet, semblava la cuina del restaurant del Ferran Adrià!!! I és que el tiet Xavier i la tieta Anna m’han portat un munt d’estris de cuina!! i… quina feinada que he tingut!! Olles amunt, cassoles de macarrons, ous ferrats, bistecs, pollastres, pizzes… un bon complement per a la meva cuineta!! I jo fent menjar a avis i tiets. Ara bé, al vespre, entraven les infermeres  i deien que també volien que els fes el sopar… I jo els deia que no!!

Ara que ja tinc més ganes de jugar… doncs els tiets m’han fet un regal que m’ha fet tanta il.lusió… Els papes diuen que al final em malcriaran, però què coi! A mi ben bé que m’ha agradat. A veure si així em passen més ràpid les hores d’hospital…

Avui he rebut un missatge molt especial de la Ma Pilar i la Ma Àngels. Em deien que  havia de guardar l’enrabiada i la tristesa en un sac ben lligat i que m’havia de fer amiga de la senyora Esperança. Ostres… jo no hi havia pensat en això… Doncs sabeu què? A partir d’ara ho intentaré. Tota aquesta ràbia que porto a dins, juntament amb els papes, intentarem agafar-la tota i posar-la en un sac perquè no s’escapi i, així, agafar forces per continuar endavant. Ah! I sommiar i buscar la senyora Esperança que, de ben segur, encara que no la veiguem, sort en tenim d’ella!!!

I… Sí, intentaré fer més somriures als papes perquè sé que aquests són els que els ajuda a seguir lluitant al meu costat.

Gràcies Ma Pilar i Ma Àngels per aquest bon consell. De ben segur que els papes me’l recordaran durant molts anys.

Una dolça petarrufa,

Abril

Dia +266

21 d'agost de 2013

Aquest matí, i sense que ningú s'ho esperés, ha aparegut l'otorrino amb un gran maletí a la meva habitació. Uix... Jo ja no ho he vist gens clar i, de seguida, ja feia que NO amb el dit i em posava a plorar. Efectivament, venia a fer-me la famosa fibroscòpia. Aquella prova que havia de ser tan molesta per a mi.

Els papes han sortit a fora perquè el metge ha dit que no era gens agradable de veure perquè la meva cara seria de patiment. Ells han sortit i m'han fet la prova. M'han passat un tubet amb una petita càmera pel nas fins arribar a les cordes vocals.

Un cop m'han fet dos cops aquesta prova, han fet entrar als papes i els ha ensenyat el petit vídeo que ha gravat. S'ha confirmat que tinc una corda paralitzada o semi paralitzada. Encara no sabem el per què, però podria ser un efecte secundari d'una químio que em van donar quan tan sols tenia 5 mesos. També ha vist que la inflamació ha baixat.

Tot i així, les causes de tot plegat no les sabem. Ni les sabrem.... Segurament és una barreja de vàries coses...

Dilluns, quan torni l'altre otorrino de vacances, discutiran què han de fer. Si posar-me una tràqueo més petita o treure-la definitivament. O sigui que.... A esperar!!!

Les hematòlogues passen cada dia i continuen dient que estic  bé tot i que les meves analítiques continuen baixetes. També toca esperar!!!! Santa paciència!!!!!

I res més, un dia més de vacances a l'hospital. Espero que ben aviat estigui a casona i em deixin més tranquil.la.

Una petarrufa,

Abril

Dia +265

20 d’agost de 2013

 

Poques novetats us puc explicar. Tot segueix igual. Bé, igual, igual… diguem que el bitxet que tenia al port-a-cath i a la sang ja està  més que confirmat que l’he guanyat. Així que ja puc fer-lo servir de nou. Això vol dir que als matins ja no em despertaran puntxant-me els dits per a treure’m sang per a les analítiques. Uf! Ja era hora!!!

I avui, per estrenar-lo, ja m’han passat plaquetes. Es veu que les tenia per sota terra!!! Ara a veure si m’aguanten una mica…

Al tenir les plaquetes tan baixes, tinc el cos ple de morats i hematomes. Sobretot al pit i al voltant del coll que és on m’han de manipular per a fer-me la cura diària de la tràqueo.

Encara porto una miqueta de res d’oxigen que m’ajuda a estar més còmode i a no cansar-me tant. Una de les meves doctores ha dit als papes que provessin de treure’l a estonetes per veure com responia. Déu n'hi do! Però encara el necessito, encara que sigui el mínim que porto. Continuarem provant.

Cada dia tinc més ganes de jugar tot i que em canso molt i molt. I m’enfado…. A part d’enfedar-me amb els mocs que em molesten, m’enfado quan vull dir una cosa i els papes no m’entenen. I és que ni que volgués amb aquest trasto no puc parlar!!! Si ni se’m sent el plor!!! A veure si demà apareix l’otorrino i ens diu quan em vol fer aquella prova que em farà empipar tant…

Una petarrufa, avui molt especial, als meus avis que, cada dia, em vénen a veure i juguen amb mi tota la tarda. Els estimo molt.

Abril

Dia +263

18 d’agost de 2013

Aquí els caps de setmana es fan molt llargs. I més al mes d’agost, que molts metges i infermeres estan de vacances i, els que hi ha, van una mica de bòlit.

Jo he continuat igual. Sense novetats. Només vaig tenir febre el divendres al vespre i prou. Aquesta va baixar de seguida. Segurament va ser deguda a la manipulació que em van fer a quiròfan.

Com en els últims dies, tinc alguna estoneta una mica bona per jugar, però després ja em ve el mal humor i el cansament. I és que fins que no em treguin aquest trasto del coll… això em fa estar molt irritable. I és que les infermeres em martiritzen tant… Ara, mireu si en sóc de punyetera, que quan obren la porta i entren bates blanques, siguin metges o infermeres, jo els dic que NO amb el meu dit i em poso a plorar. Ara bé, quan veig que van per l’Ona, la meva companya d’habitació, doncs m’ho miro i em poso a riure. Però després vénen per mi i ja no ric tant…

El dissabte a la nit em van treure la via de la mà. Aquesta només em va durar dos dies però és que jo no em parava de queixar de mal. Van veure que l’agulla se’m clavava malament i per això em queixava, i amb raó.

Continuo sense estar connectada a les bombes. Totes les medicacions són per via oral. Pel que fa al menjar… si tot continua així , no em tornaran a donar aquell menjar estrany que em passaven per aquella mena de tubet. I és que, tot i que no menjo el que menjava abans, vaig fent. Poc i sovint. Tot i així m’he aprimat força. Potser també la baixada de cortisona comença a fer efecte i em començo a desinflar… Esperem que demà encara l’abaixin una mica més.

Cada dia al matí els papes em netegen ben neta. A mi no m’agrada gens. Trobo a
faltar els meus banys a la meva banyera… Aquest cap de setmana però, ho hem fet diferent. Ens hem muntat el nostre propi spa. A falta de piscineta… doncs ha estat el millor moment del dia. No en volia pas sortir! I el divertit que era esquitxar el papa…

Aquesta setmana em toca aquella prova que m’ho passaré tan malament. La fibroscòpia. A veure si demà passa l’otorrino i ens pot dir el dia que la farem… com més aviat, millor. I a veure si anem sabent més cosetes, que sembla que no acabin de treure’n l’entrellat!!

Una petarrufa,

Abril