Dia + 290

14 de setembre de 2013

Quants dies sense escriure res. Ja devíeu pensar que me n’havia oblidat… Doncs no. El que passa és
que entre tractaments, visites als hematòlegs, a l’otorrino, i tota la feinada que tinc a jugar a casa i a fer els meus exercicis per enfortir les meves cames i braços… és que no he parat!!! És que una setmana a casa passa molt més ràpid que una setmana a l’hospital, i mira que els papes diuen que les hores són les mateixes….

Anem per parts. Les meves analítiques sembla ser que comencen anar per bon camí. Els leucos i l’hemoglobina han pujat per sí soles. Les plaquetes han baixat, però molt més a poc a poc. I els dos exèrcits de bitxets sembla ser que els he vençut! Ara creuem els dits que no tornin…

A les nits continuo amb els meus malsons i amb el dormir malament. A més a més, els sorollets han tornat i els papes estan molt nerviosos. Fins i tot, a la nit, vénen de puntetes a la meva habitació i em graven com respiro. Tenen una por que m’hagin de tornar a posar la tràqueo… Jo espero que no perquè ho vaig passar molt i molt malament. Divendres el meu otorrino va escoltar els sorolls i li va semblar que torno a tenir poc espai per passar l’aire al respirar. Dimarts em tornaran a fer aquella prova tan empipadora per mi, la fibroscòpia, per tal de veure com ho tinc tot plegat. Mentrestant els papes continuen fent-me les cures i jo, és clar, plorant. Però cada vegada menys.

I a casa… hi estic tan bé!! Jugo tot el dia, pinto dibuixos, enganxo gomets, faig els meus exercicis, menjo amb molta gana els menjars que em fa la mama… i qualsevol, cosa em fa riure. Només em faltaria dormir bé…

Una petarrufa,

Abril

Dia +283

7 de setembre de 2013

Molt bon dia!!!!!

Avui sí que estic contenta. Feia tants dies que no estava així… Sabeu per què? Doncs perquè aquesta nit hem dormit a casa tots tres!!!! Sí! Ens han donant l’alta!! Tot i les restriccions que continuo tenint, em sento una mica més com una nena de la meva edat. Quin luxe ser a casa amb els papes…

És que ahir vam tenir una bona sorpresa. Quan les doctores van passar, van dir que s’havien reunit un munt de doctors. Els meus i els que estudien els bitxets. Van dir que els dos exèrcits de bitxets encara rondaven pel meu cos i feien de les seves però que la medicació que em van passar per vena va anar molt bé i que jo també ho estava fent molt bé. Per tant, van decidir continuar la medicació per boca. I com que no he tingut febre, menjo molt bé , em prenc els xaropets sense rondinar (tot i que me’n prenc un munt i n’hi ha que són d’allò més dolents) i els papes em fan tan bé les cures al coll… van decidir que podríem continuar el tractament a casa. A casa!!! Quina sorpresa van tenir els papes!!! Ja els veus organitzant com recollir-ho tot el més ràpid possible. No ens volíem quedar ni un minut més a l’hospital!!! Ja n’hem tingut prou. Quasi set setmanes!!!

A mitja tarda ja érem a casona on m’esperaven totes les meves coses: la meva habitació, les meves joguines… m’enrecordava de tot!!!

A la nit he descansat força tot i que he fet fer un munt de viatges als papes cap a la meva habitació. És que acostumats a tenir-los al meu costat… i és que tinc molts malsons. Adormida em poso a plorar dient que no amb el meu ditet. Em penso que vénen infermeres i metges a remenar-me. És que me n’han fet tantes… Es veu que això és típic de nens que hem estat molt temps ingressats. Esperem que poguem passar una bona temporada a casa perquè tinc molta feina: Ara que no tinc el trasto al coll, tot i tenir només una corda vocal que em funciona, he d’aprendre a parlar. Ah!! I també a caminar que ahir volia passejar el meu cotxet de les nines i l’hipopòtam i no m’aguantaven les cames…. Després volia jugar dreta com ho feia abans i… tampoc podia. Em sembla que necessitaré molt temps… però tot ho farem. L’important és que sóc a casa, amb els papes.

Aquest matí, després de fer un bon esmorzar amb llet i melindros, he jugat i jugat. I sabeu què?
He fet el meu primer pipí al meu wàter petit!! Que contenta que he estat. Això vol dir que ja sóc una mica gran!!!

Bé, a part de tota aquesta feinada que tinc a casa, aquesta setmana vinent haurem de baixar sovint a l’hospital per tal de posar a ratlla aquets bitxets.
Això sí, si tot va bé, a dormir a casa!!!!

Una petarrufa,

Abril

Dia +280

Dia +280

4 de setembre de 2013

Macatxis… Ara que jo podria estar tranquil.lament a caseta jugant amb les meves coses, dormint al meu llitet, sense que ningú m’enredés… i ara em toca espantar i fer fora als bitxets!!!

Avui hem sabut més coses. Resulta que no he de lluitar contra un exèrcit de bitxets sinó contra dos!!! Un és el que ja havia tingut, l’stafilo i l’altre, el més punyetero i resistent, es diu pseudomona. Caram!! I quins noms tan estranys que els hi posen… I no es podrien dir Pepet, Filomena… Seria més fàcil, no? És que costa i tot de dir-los!!! Resulta que aquest últim el van trobar en un cultiu que van fer als moquets que tenia a la tràqueo. Es veu que és molt perillós si estàs baixet de defenses. Sort que ara jo en tenia força!!! A més a més els meus leucos han pujat molt. La doctora ha dit que és molt bona senyal. És perquè la meva nova medul·la està reaccionant davant d’aquests exèrcits de bitxos. Ara bé, per guanyar-los del tot necessito l’ajuda de varis antibiòtics i molta paciència! Tot i així, de moment no he agafat febre i em trobo la mar de bé. Tinc moltíssima gana i moltes ganes de jugar.

De fet, em deixen sortir de l’habitació i passem unes bones estones jugant a la sala de jocs. I he conegut alguns nens! Però tots anem amb mascareta i, és clar, no els hi puc veure el somriure… però m’agrada estar amb ells, sentir-los i veure’ls jugar… és que mai he estat amb nens jo… però també m’enfado en algun moment si agafen colors de la capsa quan jo estic pintant. Els papes diuen que he de compartir però … a mi què m’expliquen!!!jo no sé pas què vol dir això de compartir!! Per això m’enfado!! Com que sempre he estat soleta i ho he tingut tot per a mi… em sembla que això ho hauré d’aprendre… Avui fins i tot ens ha vingut un conta contes a explicar-nos unes històries més xules… A veure si demà ve el Màgic Andreu… Sort n’hi ha d’aquests voluntaris que fan que les hores passin millor…

Sabeu una altra cosa? Doncs abans d’ingressar a l’hospital, ara fa més de sis setmanes, jo ja començava a caminar. Em deixava anar soleta. Anava tard degut a tota la medicació i tants mesos d’hospital, però estava molt contenta perquè ja començava. Ara no m’aguanto dreta. No tinc gens de força a les cames. Les doctores diuen que és degut a les altes dosis de cortisona, tants antibiòtics i per estar tantes setmanes al llit. Hem demanat que vigui una físio, però es veu que no pot ser. Però no patiu, els papes, que tenen un munt d’hores aquí a l’hospital, em fan fer un munt d’exercicis de cames. És súper divertit!! Metres fem els exercicis cantem i tot! Ah! I després jo els hi faig fer al MIC, que el pobre tampoc s’aguanta perquè ha estat al meu costat tots aquests dies, i els que ens queden encara… Quan arribem a casa diuen que em buscaran un físio perquè vingui a casa a fer-me treballar. Ufff…. Bé, res més. Ara a descansar que em queden molts dies de lluita.

Una petarrufa,

Abril

Dia +279

3 de setembre de 2013

Quin dia... Avui quan m'he llevat he vist una cara d'alegria als papes que he pensat... Alguna cosa bona passa...

Ha vingut l'otorrino a primera hora del matí, m'ha mirat com tenia el forat de la tràqueo i ha dit... Cap a casa. Ja us vaig dir que si ho veia bé podríeu marxar a casa. I de fet, m'ha dit que tenia el forat que s'estava tancant molt bé. De fet ho tinc molt millor que tota la resta del coll. Tinc la pell a punt de caure de tant irritada que la tinc pels esparadraps!! Com que tinc la pell tan sensible i les plaquetes tan baixes... Doncs que tot el coll el tinc negre. De fet he vist les estrelles quan m'han fet la cura. I al final, després de pensar una mica, els papes han trobat una solució perquè no m'haguessin de posar cap més esparadrap. No, si ja ho dic jo que s'estan convertint en uns bons infermers... I, a partir de demà, seran els papes qui m'ho curaran i m'ho netejaran. Segur que van amb molta més precaució i no em fan tan mal.Després tocava fer l'analítica i.... Apa! El port-a-cath no refluia!!! Ostres.... I tot l'apòsit brut de sang. Anava despunxada!! Per això em feia mal.... Doncs res, m'han despunxat i tornat a punxar. No em podia passar res més en un matí?

Doncs després han vingut les doctores i han dit que cap a casa.
Que esperaríem a veure els resultats de les analítiques per si havien de passar-me plaquetes. I per fer temps.... Hem anat a passejar amb el cotxe, a jugar a amagar per l'hospital i a la sala de jocs a jugar amb la cuineta i a pintar i posar gomets. 
No ho havia fet mai i m'ha encantat!!!

Mentres estava dinant ha aparegut la doctora. Pensàvem que ens portava els papers de l'alta i... Sorpresa!!! Ha sortit un bitxet i ens farà estar més dies aquí tancats. Ara més antibiòtics per vena. Uff!! Les cares dels papes s'han transformat. Han quedat blancs i sense paraules... Portem ja sis setmanes aquí, ja tocava anar a casa, no? Creieu que ara havia de sortir un bitxet???? Però no patiu que jo el venceré!!! Però quina ràbia.... Si jo em trobo bé, no tinc febre, tinc gana, ganes de jugar....
Sort que a la tarda han vingut els avis....

Després del dia d'avui, quan sento que s'obre la porta de l'habitació, ja faig anar el meu dit i em poso a plorar. I això sense saber qui és!!! Estic tan escarmentada.... M'han fet tan mal....Però tot i així els pares diuen que ploro i m'enfado amb tota la raó del món.

Segurament estarem aquí un bon grapat de dies més....A on és la senyora Esperança!!!!!

Una petarrufa ben enfadada,

Abril